Sis. I encara ens aguantem.

La Rosa és la veu principal de Sinestèsia: camaleònica, expressiva i amb ànima de jazz, blues i soul.

Entre els seus referents vocals hi ha Adele, Amy Winehouse, Joss Stone, Cynthia Erivo i Ed Sheeran. També és fanàtica del teatre musical, que viu cada setmana com a hobby i com a escola constant d'escenari.

A l'escenari potser la veureu jugant amb el cable del micro sense adonar-se'n. És la seva mania. La seva por? Quedar-se en blanc just en aquell moment en què no toca.

Quan canta, busca això tan difícil i tan bonic: que una cançó no només soni, sinó que expliqui alguna cosa.

El Lluís és guitarra, veus i una mica de caos musical ben entès.

Les seves influències van del pop-rock i la psicodèlia dels 60 i 70 fins a l'alternatiu dels 90, passant per la clàssica i tot allò que li remogui alguna cosa per dins. També toca l'harmònica, la gralla i qualsevol instrument que se li posi al davant, amb resultats variables.

Dalt de l'escenari només demana dues coses: escoltar-se bé i que els cables no se li emboliquin com una serp. El que més gaudeix, però, és aquell moment en què els nervis es transformen en música compartida.

Li agrada compondre, i fer música amb i pels que estima, poder-ho compartir i viure-ho com una alliberació, com una recerca, com una catarsi, tan individual com col·lectiva.

Perquè sense música, diu, tot serien vuits i nous i cartes que no lliguen.

El Xavi és guitarra, riff i distorsió ben posada.

Es mou entre el rock clàssic i l'indie anglès, però si sona una Gibson amb caràcter ja el tens enganxat. Fan declarat de Guns N' Roses i devot del so de Slash, sempre busca aquell riff que et fa aixecar les celles i moure el cap sense adonar-te'n.

Per ell, la música és aquell lloc on tot encaixa: un bon solo, una mirada còmplice i la sensació que, per uns minuts, tot rutlla.

El Marcel és qui porta el motor de Sinestèsia: bateria i energia per repartir.

També remena la guitarra i, quan s'anima, molesta amb la gralla. Les seves influències passen pel rock, el hard rock, el heavy i tot allò que transmeti alguna cosa, encara que sigui una rialla.

Per ell, poques coses superen pujar a un escenari en bona companyia i fer bona música.

El Bruno és el baix de Sinestèsia: l'encarregat de fer tremolar el terra sense demanar permís.

Ve del metal simfònic, el folk, el teatre musical i fins i tot d'El concierto de Aranjuez. Guitarrista frustrat — dit amb amor — i futur aspirant a thereminista, té clar que el baix també pot explicar històries.

La seva por escènica? Perdre's entre la fumera i acabar fotent la cantant daltabaix d'un cop de màstil.

Quan no porta un baix penjat, probablement el trobaràs corrent per la muntanya.

El Sergi posa tecles, textures i aquell punt de màgia que fa que una cançó agafi aire.

Es mou entre el jazz, el soul i l'R&B, i també es defensa amb la guitarra quan cal. Fan declarat de les jam sessions, li agrada aquella sensació de no saber mai què passarà… però confiar que alguna cosa bona en sortirà.

A Sinestèsia, és dels que escolta, juga i deixa espai perquè tot encaixi.